Algunes modificacions al blog

Com que he arribat al límit de 25 entrades del Noteflight en la seva versió de franc, i mentre no em decideixo per pagar les 225 de més de la versió crescendo, m'he apuntat al Scribd i hi he penjat algunes peces que tenia al primer, un cop passades a PDF.

Total, que he actualitzat l'entrada "Aqui dalt de la muntanya..." canviant un servei per l'altre i ja disposo de 6 espais lliures més al Noteflight. Això em dóna per una mica de vici durant uns quants dies, però hauré de rumiar seriosament de fer-hi alguna cosa...

Dueling Banjos

"Deliverance" és una pel·lícula que a Espanya va ser titulada "Defensa" i aborda, com a temàtica principal, la supervivència en el mitjà natural i les relacions entre els ciutadans de l'Amèrica estàndar i l'Amèrica profunda, per dir-ho d'alguna manera. El fil narratiu consisteix en el viatje que fan quatre homes de negoci de la Costa Est cap a les "profunditats" dels Estats Units.
Tot i no tractar-se d'un musical ni de ser un compendi de temes més o menys coneguts, la banda sonora d'aquesta és força rellevant gràcies a una perla musical que conté. Es tracta d'una escena en què, havent-se aturat per posar benzina al cotxe, els viatgers surten a estirar les cames i un d'ells treu la guitarra. Llavors es posa a rascar alguns acords. De seguida se sent un banjo desafiador...

Trobo que és una escena molt ben aconseguida perque a banda d'aplegar un bon munt d'elements temàtics de la pel·lícula, la presentació, la progressió i l'arribada al climax musical d'una "sessió d'improvització" estan força ben aconseguits. De fet, aquesta escena és la més famosa i recordada de tota l'obra i, a més, la peça que s'hi interpreta "Dueling Banjos" ha trascendit completament la pel·lícula, essent molt més reconeguda que aquesta. La prova d'això són la gran quantitat de versions i reinterpretacions que se n'han fet.
Una d'elles és la que fan els Mountain Rythm en el vídeo que segueix, on es pot veure l'acceptació de la peça dins el repertori bluegrass:

La peça en qüestió la va compondre l'any 1955 un tal Arthur "Guitar Boogie" Smith, que no tenia el plaer de conéixer fins que ho vaig cercar a la Vikipèdia. I la va anomenar "Feudin' Banjos". Però va ser l'any 1972 amb "Deliverance" que es va fer famosa als EUA i arreu, de la mà d'uns altres tals Eric Weissberg i Steve Mandell, que la van arranjar i interpretar per la pel.lícula.
El vídeo que ve a continuació té la versió original "Feudin' Banjos" de l'autor:

Amb tot això és remarcable que, en aquest cas com ha passat en molts altres, l'arranjament és el que va fer famosa a la peça, i no la seva composició original. No obstant segur que qui té més mèrit en això és la promoció que va tenir l'arranjament en ser el protagonista d'una escena d'una pel.lícula que va ser nominada a 3 Òscars.
Hom només ha de rascar una mica dins el Youtube per adonar-se de la popularitat de la peça. Això sí, la trobarem versionada pel dret i pel revés. En el cas següent, sembla que la dialèctica entre instruments que s'entreveu a la pel.lícula on va començar tot, s'ha transformat en una mena de competició entre les dues veus, en un duel d'instruments més real.

I, a partir d'aquí, el que es vulgui. Hi ha de tot. Podem trobar en Tim Allan que s'ho fa tot sol amb la guitarra i el banjo (encoratjo a resseguir els documents d'aquest home al Youtube, tant si toca el banjo com la guitarra):

Aquests dos nens fan una versió canyera en el que sembla una representació d'escola amb els pares. tot i la manera de "rascar" els instruments, però, s'hi nota el "gantxo" de la peça:

Hi ha qui agafa el tema per fer-lo anar de fil conductor (o d'excusa) per fer un popurri de temes musicals de pel.lícules. Els germans Kruger en són un cas. I ho fan mentre esperen l'arribada del seu germa Freddie.

Ara, una versió més dels punkies Toy Dolls, on també s'hi veu la competitivitat de les veus i obtenint gairebé la mateixa reacció del públic que els bluegrass de fa una estona.

Hi ha qui intenta enriquir el tema fent arranjaments amb un munt de variants: canvi d'instuments, cant i humor(?).

Complicant més la cosa, ara en veu una amb flauta travessera i tuba. Déu n'hi do, donades les limitades capacitats harmòniques del primer i les melòdiques del segon.

Fins i tot un jove Steve Martin empra el Dueling Banjos per demostrar que com a intèrpret de banjo també justeja força. La seva versió amb banjo i Muppets:

Seguint amb la línea freak de les versions del Dueling Banjos, hom demostra que a tot arreu hi ha de tot: uns tenen en Chiquito de la Calzada i uns altres tenen en Badfingers. A aquest noi se li veu un gran futur: segur que arriba a president. Dedicat a tots/es aquells/es que creuen que un altre món és possible.

I, així, ad infinitum. Finalment, només voldria comentar que Dueling Banjos trascendeix el món estrictament musical. També és un repte per als jugadors més virtuosos del Guitar Hero:

Gonna Fly Now

"Gonna Fly Now" és el tema principal de la pel·lícula "Rocky", original d'en Bill Conti.

L'arranjament que n'he fet és per a tres veus: dues seques i una dolça (per motius de tesitura, només); i el repartiment és de dues primeres, una segona i una tercera. Hi ha dues primeres, més que res, per poder desdoblar la veu al darrer segment de la peça, però també per a no tenir-la massa ofegada durant tota l'execució.

La percusió la deixo al criteri i a l'ofici del tabaler. Tanmateix, hauria de mirar d'omplir els compassos perque és un tema que té notes molt llargues als finals de frase. Entre els compassos 28 i 31, ambdós inclosos, pot aptofitar la inactivitat de les gralles per lluïr-se i esplaiar-se ben a gust.

Gonna Fly Now

Giants 1.0

No sé si serà mal de molts, però gairebé mai no aconsegueixo donar per acabada una peça. I no és que sigui ni massa perfeccionista, ni gaire tiquismiquis (o això és el que penso) sino que, deprés d'un temps de creure que la tinc del tot lligada, se'm passa pel cap alguna cosa per afegir-hi o canviar-li, i ja no puc estar del tot tranquil fins que no ho poso en pràctica.

No dec tenir les idees massa clares.

La peça que adjunto a aquesta entrada és un cas una mica diferent. La vaig compondre l'any 2002 i, no sé per qué, fins fa ben poc, no em va raure la necessitat de modificar-la. Però un company de la colla em va comentar d'adaptar-la una mica més a la nostra pràctia, i vés per on, ho vaig trobar del tot encertat. I, posats a fer, fins i tot li he modificat el títol.

És una peça amb ritme de fox que, donada la seva brevetat, la tocavem dos o tres cops de dalt a baix.

Running Giants 4

Un Gener, un Febrer i un Passi-ho Bé, com sempre

Aquest cap-de-setmana passat va ser la Festa Major Petita i, com sempre, la trobada de Gegants. Enguany, a més, és un d'aquells aniversaris que se celebren de forma especial. Hi ha més activitats a/de la Colla, tot i que, per diferents raons, me n'he perdut i me'n perdré algunes.

La Trobada va anar força bé. Hi havia més colles que de costum, es va sentir alguna formació diferent i va fer caloreta de la bona. I, com mana la tradició, pel final, un ball amb tots els gegants i tots els grallers i tabalers tocant un Gener, un Febrer i un Passi-ho Bé.

I mira que es va dir clar, com sempre: UN Gener, UN Febrer i UN Passi-ho Bé, sense cap repetició enlloc. Doncs bé, al final del Gener ja hi havien dos grups grans que tocaven coses diferents, com  sempre. Per mig Febrer, se'n sentien més, tot i que els de la zona on jo estava vàrem enllaçar amb els que teniem a un dels costats; però al final d'aquesta peça ja hi havia un desgavell tant considerable, com sempre, que era inútil intentar fer-hi res. Sort que, com sempre, de Passi-ho Bés se'n fan tants que tothom acaba convergint una hora o una altra. Finalment, quan tothom deixa de tocar (no alhora, com sempre) se'ns queda aquella cara de lluç bullit, bò i pensant que potser calia haver fet alguna altra cosa, com sempre. És una llàstima, com sempre, que evita un bon final per una trobada.

Per qué passa això? Duc un munt d'anys anant a trobades arreu de Catalunya i sempre passa el mateix! Per qué ningú ho canvia i es fan 3, 5 o 50 Passi-ho Bés, que tothom se la sap i fa les mateixes repeticions? Tanmateix, estic segur que n'hi ha que els agrada així, com sempre.

Comptador binari de 8 bits musical

Ahir, repassant les entrades als blocs als què estic subscrit em vaig trobar amb això:

Al primer cop d'ull em va semblar una ximpleria, però després d'un moment d'escoltar-ho em va semblar curiós: el fet d'assignar una nota fixa a cadascuna de les posicions binàries fa que, per a cada número de la seqüència, surti un "acord" diferent; sempre que convinguem que també en són les combinacions en les que només hi ha una o dues posicions actives (per dir-ho d'alguna manera) i que no hi ha notes repetides (que, si la meva oïda no m'enganya, sembla que vagin en intervals de tercera entre posicions consecutives i, per tant, no es repeteixen), de manera que no hi ha possibilitat de tenir diferents disposicions d'un mateix acord.

Així, doncs, el que m'ha fet gràcia d'aquest muntatge és que en algunes de les transicions s'aprecien força els diferents pesos o naturaleses relatius que tenen, o millor dit poden tenir, uns acords quan s'executen seqüencialment, ja sigui en un context tonal o no. Hi ha tensions (dissonàncies) que resolen, per exemple. I bé, no n'hi ha per posar-se a ballar o per carregar-ho al iPod, però sí que té el seu puntet de gràcia: cal pensar que és una "peça" generada (que no creada) arbitràriament per un comptador binari.

I res més. Tot i que vaig pensar que podria ser divertit passar una estoneta podent assignar diferents notes a cadascuna de les posicions, engegar el comptador i veure què en sortia. O no?

Bach i Möbius: el Cànon Cranc

Davant una obra del Barroc, gairebé sempre tinc la sensació de que l'artista que l'ha produït, o bé no és d'aquest planeta, o bé té uns coneixements i unes habilitats que no han tingut continuïtat en els periodes posteriors (o bé, segurament, és que no en tinc ni idea, d'aquest tema). Sembla com si fessin anar fórmules i tècniques que no tenen reflexe a la partitura i que s'han perdut amb el temps.
Si hi ha algú que sàpiga al que em refereixo que m'ho expliqui, sisplau.

En el cas de la música, les obres d'en J.S.Bach acostumen a produir-me aquest efecte. Cada cop que em poso a escoltar una obra seva, ja sigui per primer cop o no, abans no s'acaba el segon compàs ja estic completament sotmès a no sé quina mena de màgia que hagi pogut emprar per compondre-la. Res a dir, m'hi sotmeto amb molt de gust.

Aquí va una curiositat escrita pel compositor alemany, que m'he trobat al youtube:

Com a apunt, només dir que la cinta de Möbius va ser "descoberta" un segle després de la mort d'en Bach.

Alguns diuen que Bach és Déu i Beethoven el seu profeta. Altres diuen que Bach és Déu i Mendelssohn el seu profeta. En tot cas, la majoria estem d'acord amb la titularitat de la divinitat.