Algunes modificacions al blog

Com que he arribat al límit de 25 entrades del Noteflight en la seva versió de franc, i mentre no em decideixo per pagar les 225 de més de la versió crescendo, m'he apuntat al Scribd i hi he penjat algunes peces que tenia al primer, un cop passades a PDF.

Total, que he actualitzat l'entrada "Aqui dalt de la muntanya..." canviant un servei per l'altre i ja disposo de 6 espais lliures més al Noteflight. Això em dóna per una mica de vici durant uns quants dies, però hauré de rumiar seriosament de fer-hi alguna cosa...

Dueling Banjos

"Deliverance" és una pel·lícula que a Espanya va ser titulada "Defensa" i aborda, com a temàtica principal, la supervivència en el mitjà natural i les relacions entre els ciutadans de l'Amèrica estàndar i l'Amèrica profunda, per dir-ho d'alguna manera. El fil narratiu consisteix en el viatje que fan quatre homes de negoci de la Costa Est cap a les "profunditats" dels Estats Units.
Tot i no tractar-se d'un musical ni de ser un compendi de temes més o menys coneguts, la banda sonora d'aquesta és força rellevant gràcies a una perla musical que conté. Es tracta d'una escena en què, havent-se aturat per posar benzina al cotxe, els viatgers surten a estirar les cames i un d'ells treu la guitarra. Llavors es posa a rascar alguns acords. De seguida se sent un banjo desafiador...

Trobo que és una escena molt ben aconseguida perque a banda d'aplegar un bon munt d'elements temàtics de la pel·lícula, la presentació, la progressió i l'arribada al climax musical d'una "sessió d'improvització" estan força ben aconseguits. De fet, aquesta escena és la més famosa i recordada de tota l'obra i, a més, la peça que s'hi interpreta "Dueling Banjos" ha trascendit completament la pel·lícula, essent molt més reconeguda que aquesta. La prova d'això són la gran quantitat de versions i reinterpretacions que se n'han fet.
Una d'elles és la que fan els Mountain Rythm en el vídeo que segueix, on es pot veure l'acceptació de la peça dins el repertori bluegrass:

La peça en qüestió la va compondre l'any 1955 un tal Arthur "Guitar Boogie" Smith, que no tenia el plaer de conéixer fins que ho vaig cercar a la Vikipèdia. I la va anomenar "Feudin' Banjos". Però va ser l'any 1972 amb "Deliverance" que es va fer famosa als EUA i arreu, de la mà d'uns altres tals Eric Weissberg i Steve Mandell, que la van arranjar i interpretar per la pel.lícula.
El vídeo que ve a continuació té la versió original "Feudin' Banjos" de l'autor:

Amb tot això és remarcable que, en aquest cas com ha passat en molts altres, l'arranjament és el que va fer famosa a la peça, i no la seva composició original. No obstant segur que qui té més mèrit en això és la promoció que va tenir l'arranjament en ser el protagonista d'una escena d'una pel.lícula que va ser nominada a 3 Òscars.
Hom només ha de rascar una mica dins el Youtube per adonar-se de la popularitat de la peça. Això sí, la trobarem versionada pel dret i pel revés. En el cas següent, sembla que la dialèctica entre instruments que s'entreveu a la pel.lícula on va començar tot, s'ha transformat en una mena de competició entre les dues veus, en un duel d'instruments més real.

I, a partir d'aquí, el que es vulgui. Hi ha de tot. Podem trobar en Tim Allan que s'ho fa tot sol amb la guitarra i el banjo (encoratjo a resseguir els documents d'aquest home al Youtube, tant si toca el banjo com la guitarra):

Aquests dos nens fan una versió canyera en el que sembla una representació d'escola amb els pares. tot i la manera de "rascar" els instruments, però, s'hi nota el "gantxo" de la peça:

Hi ha qui agafa el tema per fer-lo anar de fil conductor (o d'excusa) per fer un popurri de temes musicals de pel.lícules. Els germans Kruger en són un cas. I ho fan mentre esperen l'arribada del seu germa Freddie.

Ara, una versió més dels punkies Toy Dolls, on també s'hi veu la competitivitat de les veus i obtenint gairebé la mateixa reacció del públic que els bluegrass de fa una estona.

Hi ha qui intenta enriquir el tema fent arranjaments amb un munt de variants: canvi d'instuments, cant i humor(?).

Complicant més la cosa, ara en veu una amb flauta travessera i tuba. Déu n'hi do, donades les limitades capacitats harmòniques del primer i les melòdiques del segon.

Fins i tot un jove Steve Martin empra el Dueling Banjos per demostrar que com a intèrpret de banjo també justeja força. La seva versió amb banjo i Muppets:

Seguint amb la línea freak de les versions del Dueling Banjos, hom demostra que a tot arreu hi ha de tot: uns tenen en Chiquito de la Calzada i uns altres tenen en Badfingers. A aquest noi se li veu un gran futur: segur que arriba a president. Dedicat a tots/es aquells/es que creuen que un altre món és possible.

I, així, ad infinitum. Finalment, només voldria comentar que Dueling Banjos trascendeix el món estrictament musical. També és un repte per als jugadors més virtuosos del Guitar Hero:

Gonna Fly Now

"Gonna Fly Now" és el tema principal de la pel·lícula "Rocky", original d'en Bill Conti.

L'arranjament que n'he fet és per a tres veus: dues seques i una dolça (per motius de tesitura, només); i el repartiment és de dues primeres, una segona i una tercera. Hi ha dues primeres, més que res, per poder desdoblar la veu al darrer segment de la peça, però també per a no tenir-la massa ofegada durant tota l'execució.

La percusió la deixo al criteri i a l'ofici del tabaler. Tanmateix, hauria de mirar d'omplir els compassos perque és un tema que té notes molt llargues als finals de frase. Entre els compassos 28 i 31, ambdós inclosos, pot aptofitar la inactivitat de les gralles per lluïr-se i esplaiar-se ben a gust.

Gonna Fly Now

Giants 1.0

No sé si serà mal de molts, però gairebé mai no aconsegueixo donar per acabada una peça. I no és que sigui ni massa perfeccionista, ni gaire tiquismiquis (o això és el que penso) sino que, deprés d'un temps de creure que la tinc del tot lligada, se'm passa pel cap alguna cosa per afegir-hi o canviar-li, i ja no puc estar del tot tranquil fins que no ho poso en pràctica.

No dec tenir les idees massa clares.

La peça que adjunto a aquesta entrada és un cas una mica diferent. La vaig compondre l'any 2002 i, no sé per qué, fins fa ben poc, no em va raure la necessitat de modificar-la. Però un company de la colla em va comentar d'adaptar-la una mica més a la nostra pràctia, i vés per on, ho vaig trobar del tot encertat. I, posats a fer, fins i tot li he modificat el títol.

És una peça amb ritme de fox que, donada la seva brevetat, la tocavem dos o tres cops de dalt a baix.

Running Giants 4

Un Gener, un Febrer i un Passi-ho Bé, com sempre

Aquest cap-de-setmana passat va ser la Festa Major Petita i, com sempre, la trobada de Gegants. Enguany, a més, és un d'aquells aniversaris que se celebren de forma especial. Hi ha més activitats a/de la Colla, tot i que, per diferents raons, me n'he perdut i me'n perdré algunes.

La Trobada va anar força bé. Hi havia més colles que de costum, es va sentir alguna formació diferent i va fer caloreta de la bona. I, com mana la tradició, pel final, un ball amb tots els gegants i tots els grallers i tabalers tocant un Gener, un Febrer i un Passi-ho Bé.

I mira que es va dir clar, com sempre: UN Gener, UN Febrer i UN Passi-ho Bé, sense cap repetició enlloc. Doncs bé, al final del Gener ja hi havien dos grups grans que tocaven coses diferents, com  sempre. Per mig Febrer, se'n sentien més, tot i que els de la zona on jo estava vàrem enllaçar amb els que teniem a un dels costats; però al final d'aquesta peça ja hi havia un desgavell tant considerable, com sempre, que era inútil intentar fer-hi res. Sort que, com sempre, de Passi-ho Bés se'n fan tants que tothom acaba convergint una hora o una altra. Finalment, quan tothom deixa de tocar (no alhora, com sempre) se'ns queda aquella cara de lluç bullit, bò i pensant que potser calia haver fet alguna altra cosa, com sempre. És una llàstima, com sempre, que evita un bon final per una trobada.

Per qué passa això? Duc un munt d'anys anant a trobades arreu de Catalunya i sempre passa el mateix! Per qué ningú ho canvia i es fan 3, 5 o 50 Passi-ho Bés, que tothom se la sap i fa les mateixes repeticions? Tanmateix, estic segur que n'hi ha que els agrada així, com sempre.

Comptador binari de 8 bits musical

Ahir, repassant les entrades als blocs als què estic subscrit em vaig trobar amb això:

Al primer cop d'ull em va semblar una ximpleria, però després d'un moment d'escoltar-ho em va semblar curiós: el fet d'assignar una nota fixa a cadascuna de les posicions binàries fa que, per a cada número de la seqüència, surti un "acord" diferent; sempre que convinguem que també en són les combinacions en les que només hi ha una o dues posicions actives (per dir-ho d'alguna manera) i que no hi ha notes repetides (que, si la meva oïda no m'enganya, sembla que vagin en intervals de tercera entre posicions consecutives i, per tant, no es repeteixen), de manera que no hi ha possibilitat de tenir diferents disposicions d'un mateix acord.

Així, doncs, el que m'ha fet gràcia d'aquest muntatge és que en algunes de les transicions s'aprecien força els diferents pesos o naturaleses relatius que tenen, o millor dit poden tenir, uns acords quan s'executen seqüencialment, ja sigui en un context tonal o no. Hi ha tensions (dissonàncies) que resolen, per exemple. I bé, no n'hi ha per posar-se a ballar o per carregar-ho al iPod, però sí que té el seu puntet de gràcia: cal pensar que és una "peça" generada (que no creada) arbitràriament per un comptador binari.

I res més. Tot i que vaig pensar que podria ser divertit passar una estoneta podent assignar diferents notes a cadascuna de les posicions, engegar el comptador i veure què en sortia. O no?

Bach i Möbius: el Cànon Cranc

Davant una obra del Barroc, gairebé sempre tinc la sensació de que l'artista que l'ha produït, o bé no és d'aquest planeta, o bé té uns coneixements i unes habilitats que no han tingut continuïtat en els periodes posteriors (o bé, segurament, és que no en tinc ni idea, d'aquest tema). Sembla com si fessin anar fórmules i tècniques que no tenen reflexe a la partitura i que s'han perdut amb el temps.
Si hi ha algú que sàpiga al que em refereixo que m'ho expliqui, sisplau.

En el cas de la música, les obres d'en J.S.Bach acostumen a produir-me aquest efecte. Cada cop que em poso a escoltar una obra seva, ja sigui per primer cop o no, abans no s'acaba el segon compàs ja estic completament sotmès a no sé quina mena de màgia que hagi pogut emprar per compondre-la. Res a dir, m'hi sotmeto amb molt de gust.

Aquí va una curiositat escrita pel compositor alemany, que m'he trobat al youtube:

Com a apunt, només dir que la cinta de Möbius va ser "descoberta" un segle després de la mort d'en Bach.

Alguns diuen que Bach és Déu i Beethoven el seu profeta. Altres diuen que Bach és Déu i Mendelssohn el seu profeta. En tot cas, la majoria estem d'acord amb la titularitat de la divinitat.

Aqui dalt de la muntanya, aprenem a arranjar

Fa un any, més o meys, que acompanyem l'esbart del poble, a més de fer-ho, de sempre, amb els gegants. I val a dir que no té res a veure l'una cosa amb l'altra des del punt de vista musical, tant si tenim en compte la manera de tocar, el nivell d'exigència, l'actitut del públic, o qualsevulla altra característica que es pugui considerar a l'hora de tocar la gralla per a que balli altri. Si més no, a mi m'ho sembla. L'esbart és de creació recent i, de moment, només hi ha dançaires menuts que, tot sigui dit de passada, ho fan meravellosament bé. Però aquest no és el tema que vull tractar avui.

Del que sí vull parlar és de la manera en què hem anat sobrevisquent per poder arranjar les peces de ball per tocar-les en públic d'una forma més o menys decent.

Per la primera actuació, l'estrena, ens van passar un CD d'audio amb les 6 peces que calia tocar i les "partitures" corresponents. Aquestes partitures, però, només tenien la melodia pelada; ni segones veus, ni acords, ni transicions (que sí se sentien al CD i que, evidentement, calia tenir present perquè la coreografia les tenia en compte), ni res de res. Tot i això, no semblava un problema massa greu: ens vàrem repartir les peces amb un company de la colla i ens vàrem posar a arranjar-les com si es tractés de peces per a acompanyar gegants, que és el que haviem fet algun cop fins el moment.

Val a dir que quan vàrem acabar la feina de paper i llapis i vàrem començar a assajar, a tota la colla ens va semblar que el resultat havia estat força satisfactori (i als de l'esbart també, és clar); i ens hi vàrem posar de debò. Però no haviem tingut en compte una cosa molt important en un acompanyament d'aquesta mena: les repeticions. Tret de dues de les peces (que tenien temes llargs), la resta consistien en set o vuit repeticions d'un tema breu; i nosaltres, acostumats a les dues (com a molt) dels gegants, ja ens veus fent el pena, descomptant-nos tots entre la quarta i la sisena, ara l'un, ara l'altre. El dia que toquem una d'aquestes peces, una de les noies que porta l'esbart ens ha de dir quan estem tocant la darrera repetició; i, tot i així, algun cop algú es despista i ja us podeu imaginar el resultat. Tot plegat, ens ho vàrem pendre com la novatada que calia pagar.

Posteriorment, l'esbart va introduir una nova peça en el seu repertori i ens van demanar de tocar-la. Com en el cas anterior, ens vàren passar un enregistrament i un  full on hi havia escrita la melodia. El tema era "Aqui dalt de la muntanya" i feia així:

ADM - tema

I calia fer-lo vuit cops. Doncs bé, amb la lliçó ben apresa de l'experiència anterior, vaig decidir que no ens descomptariem més. L'estratègia a seguir seria fer el que sabiem fer: tocar només dues repeticions; és a dir, faria quatre arranjaments diferents del tema que, enllaçats, caldria repetir-los dos cops per tal de tenir les vuit repeticions. A més, per tal d'evitar la desorientació a la colla, cada arranjament hauria de ser prou diferent de l'anterior de manera que fós fàcil saber-se situar dins la peça sencera. I la cosa va quedar de la manera següent:

El primer arranjament seria d'exposició del tema. A més de la melodia principal s'hi afegeix una segona veu paral.lela.

ADM - arr1

Al segon arranjament s'hi afegiria la tarota, que, amb una línia més aviat melòdica faria de contracant al tema principal.

ADM - arr2

Per la tercera, i amb la necessitat de tornar a introduir-hi canvis substancials que facilitin l'orientació dels intèrprets vaig canviar el tema per una variació amb diferentes modulacions.

ADM - arr3

I, finalment, el retrobament del tema principal:

ADM - arr4

Tot juntet, amb repeticions, seria com segueix:

ADM - final

Un altre com varem estar satisfets amb el resultat, sabent que haviem superat el problema de les repeticions. Però, un cop més, la vaig espifiar: en aquest cas, les repeticions eren degudes a que, per torn, cada una de les vuit parelles que dancen, feia una coreografia determinada que s'aguanta sobre la melodia principal. I la tercera variació, tot i que permet un cert "descans" temàtic i ajuda a situar els grallers, en aquest cas podia desorientar els balladors. I era massa tard per refer l'arranjament i assajar-ho de nou. Finalment varem fer 1,2,4,1,2,4,2,4 i, tot i que no ens hi perdem, no hem evitat haver de comptar.

Malgrat tot ja en sabem una mica més.

=======================================================
Poso, també, un parell de lletres que he trobat remenant per la xarxa:


Aquí dalt de la muntanya
hi tinc un petit bressol:
de dia la lluna hi dansa,
de nit hi descansa el sol.

Aquí dalt de la muntanya
el tresor del cor hi tinc:
un cel ben ple d'orenetes,
però de pessetes... ni cinc!

Aquí dalt de la muntanya
els difunts no hi són esquius:
morts i mortes fan gatzara,
es moren de riure els vius.

Aquí dalt de la muntanya
l'alegria omple els rius:
s'eixuguen al sol les llàgrimes,
si et pica una abella, rius.

Aquí dalt de la muntanya
hi dic sempre allò que vull:
i qui es cansa d'escoltar-me...
pot girar quan vulgui el full.

---

Aquí dalt de la muntanya
tot el bé de Déu hi tinc
les roses de quatre en quatre
els clavells de cinc en cinc

Aquí dalt de la muntanya
no sé que me'n faran fer
si em faran ratllar formatge
o picar sal al morter

Aquí dalt de la muntanya
hi havia un pi florit
on el rossinyol hi canta
al bell punt de mitjanit.